WORK IN PROGRESS. SEGONA ENTREGA PROJECTE SELECCIONAT PER A PARTICIPAR AL FAV.

Organitza: FAV

Proposta: Tournearound

Any: 2012

Autores: Cristina Bestratén + Aina Bigorra González + Erik Herrera Iturat

The project starts from de illusory capacity of the mirror, a capable element of being a surprise in itself.  It functions from the creation of mirages which concern directly to what appears to be. Starting from a tangible reality, what surrounds us, the mirror can create a new reality, to multiply the existing one and transform it. The mirror is the support, but is something that is not at the same time: is the reflecting sky, the window, the courtain or the planter.

Placing a mirror has intrinsic temporary modification of the place where it’s placed. The patio with mirrors will never be again the same patio.

And with this premise of mirage and surprise starts the installation “tournearound”.

The project seeks to revalue the place through the use of a mirror. To multiply and triple in a chained way, details, spaces and forms. Achieve the most closely relationship with the place where the installation takes place. To do this, we focus on the placement of a series of telescopic mirrors, which like sunflowers, they can mutate, blend with what surrounds them; the interior walls of the patio, the floor, the front door, the piece of sky which cuts roofs, the inside emerging through the windows… Creating a fantasy inside the patio, where reality and reflect get mixed to find surprise.

 As if it was a chameleon, the installation is capable of changing its appearance constantly, adapting at all times to what is happening. Sunflowers and mirrors are acting only as a catalyst for establishing relations between the patio and its visitors, affecting favorably the reaction environment. The installation “tournearound” doesn’t intend to be an element in itself, but that necessary ingredient to change reality and turn it into surprise.

The installation “tournearound” intends, at the same time, convert surprise in something dynamic, able to mutate, by interacting with the visitor.

The introduction a new variable, more social, of participation, interaction with the installation, allows to give the surprise a new interactive dimension. Transform it into something more complex, able to happen and, at the same time, to be created. Then the visitor becomes the author, the creator of a new reality; his own reality.

 Introducing a portion of field of sunflowers inside the patio serves as thread for the proposal. Evoke the close relationship that the sunflower maintains with the sun; and how this symbiotic realtionship can be extrapolated, in this case, to the mirror and the patio.

Playing with the improvisation factor, is now the visitor who can turn the “tournearound” looking for the best view, the most curious detail, or the brighter ray of light. Avoiding rigidity and promoting interaction with the curious. The installation is reinvented every day, starting from state 0 and mutating throughout the day, being the final result, the amount of will and the ability to be surprised of its visitors.

The patio finally becomes a big periscope, a set of mirrors that allows observe what surrounds us from a different location to the expected.

PROJECTE SELECCIONAT PER A PARTICIPAR AL FESTIVAL DES ARCHITECTURES VIVES. (7ª Edició)

Organitza: FAV

Proposta: Tournearound

Any: 2012

Autores: Cristina Bestratén + Aina Bigorra González + Erik Herrera Iturat

“Tournearound” aims to fill Montpellier mansions’ patios with urban sunflowers. The patio, seen as a domestic window to nature (the sky, the Sun, the breeze…), takes on now an urban scale and becomes a portion of field.

This docotomy between the city and its suburbs (the countryside) is represented by those sunflowers which add the magic of nature with the surprise of the urban and contemporary in an attempt to relate the new and the old.

“Tournearound” sunflowers are a metaphor for the strange and rich coexistence that can exist between the architecture from past centuries and current architecture. A relationship that can be summarized as a living architecture, continually growing, able to respond and adapt to changes as they occur. And the sunflower, in its close relationship with the sun, perfectly represents this ability to change as the environment changes.

This project is built by the recreation of a field of urban sunflowers in a patio. An urban sunflower is a telescopic mirror, able to grow, lengthen, rotate with the sun, reflect the sky… These urban sunflowers grow in pots in such way that they can be planted in terraces, lounges or balconies… And so, the Nature turned into architecture, object, ephemeral, unreal, surprise, it can conquer patios and balconies, filling cities of fields.

The installation becomes constant change. Colors, forms, sizes… they all change.

Everything is new with every movement and everything remains still the same.

Our proposal wants to provide a new view of the city of Montpellier and its patios. The first goal of this new view is to make visible that what it wasn’t until now. The possibility of seeing the patio from the patio, as it has been, as it is, but we also offer the possibility of seeing the patio become reflex, of seeing the sky turn in patio, the Sun turn in window. Like a kaleidoscope, that allows seeing reality from fantasy and imagination.

GUANYADOR DEL CONCURS REINVENTANDO EL ÁRBOL DE NAVIDAD

PROPOSTA CONCURS DE  CARTELLS PER A LA MOSTRA DE JAZZ DE TORTOSA

Organitza: ACADÈMIC

Any: 2011

Autores: Cristina Bestratén + Maria Bernad

PROPOSTA CONCURS INTERNACIONAL DE  CARTELLS DE TERRAS GAUDA

Organitza: BODEGAS TERRA GAUDAS

Any: 2009

Autora: Cristina Bestratén

PROPOSTA CONCURS INTERNACIONAL DE  CARTELLS DE TERRAS GAUDA

Organitza: BODEGAS TERRA GAUDAS

Any: 2009

Autora: Cristina Bestratén

ENCÀRREC CARTELL PER AL 25è ANIVERSARI DEL TEMPLE DE CAMPREDÓ

Client: Bisbat de Tortosa

Any: 2009

Autora: Cristina Bestratén

TREBALL PERSONAL

Làmpada Sinofos.

Any: 2010

PROPOSTA per al CONCURS DE CARTELLS “BEQUES CARNET JOVE”

Organitza: La Caixa

Any: 2010

Autora: Cristina Bestratén

PRIMER PREMI CONCURS D’IDEES PER A LA CARPETA DE LA UPC per al CURS 2011-2012

Organitza: UPC

Any: 2011

Proposta: Missatges Elèctrics

Autora: Cristina Bestratén

CONCURS MÒNICA AL CARRER

Organitza: Arts Santa Mònica

Proposta: PORTA-LA

Any: 2010

Autores: Cristina Bestratén + Aina Bigorra + Agnès Sala 
 

Quan a finals del segle XVIII es comencen a enderrocar les muralles, es comença aescriure la historia de la Barcelona moderna, La Barcelona del metro, la Barcelonade l’Eixample i les Rondes, la Barcelona Metropolitana. Però aquell enderrocamentdeixava òrfena a la ciutat d’un dels elements que marquen tota la altra història, lahistòria d’abans, la dels antics camins, la dels horts i convents al Raval, la de leshostatgeries a l’altra costat de la murada, a mig camí entre les afores i el centre, ladeixa òrfena de [portes] i de entrades.

Només la [Porta] de Santa Madrona, encara dempeus, ens recorda, quan la ciutat,més que mai “era”.

Quan les entrades es tancaven a la nit. Quan estar a Barcelona i no estar-hi eraqüestió de centímetres.

Les [portes] són oportunitats. Les portes marquen el que es i el que pot esser. Sónfinestres i marcs, són camins.

Avui, de la Porta de Tallers només queda un carrer i el record del lloc per on elspagesos entraven les mercaderies per als mercats de Barcelona. Poc a poc s’esvaeixi es difumina entre les places i els carrers la història aquella que diu això era i noera una ciutat de portes…

Avui en dia és difícil definir els límits de les ciutats, que s’extenen, fonent-se ambles afores, representant allò que caracteritza la societat actual, la diversitat i lapossibilitat per a tothom de ser de per tot. Forma part del procés que vivim i queenriqueix els pobles, però poc a poc també es perd la màgia i la il·lusió per saberquè hi ha darrera de les coses.

Aquest projecte és un projecte de “portes obertes”

El port de Barcelona és, sens dubte, la porta més gran i antiga de Barcelona. Colónés el seu porter i la Rambla de Santa Mònica el seu vestíbul. Allà on la Ramblas’eixampla per acollir a mariners i pescadors comença la història d’aquells queentren o surten de la ciutat.

Les ciutats les dibuixen els carrers, les places, els arbres, els fanals…

La ciutat la dibuixen les portes i el portals. Milers i milions de portes acompanyencada passa per Barcelona, i davant i darrera de cada una d’elles se sumen, resten imultipliquen milers i milions d’històries.

La nostra proposta experimenta amb l’entorn per produir i difondre propostesculturals a l’espai públic, però l’entorn ja és per ell mateix proposta cultural.

La proposta intenta fusionar en una única intervenció un seguit de punts: la històriade la ciutat, l’art al carrer, la participació ciutadana en les propostes artístiques de laciutat, la transformació dels espais urbans a través de l’art i l’imaginari col·lectiu, lamàgia, la imaginació, la possibilitat de canvi, la integració, la llibertat, la tolerància,la diversitat, la importància del transport públic com a generador de relacionsurbanes i interconnexions.

La nostra “Santa Mònica al carrer” treu literalment les portes al carrer…

pasen y vean…

PROJECTE ACADÈMIC. ETSAB

Edifici per a la Cambra de Comerç de Barcelona.

Any: 2009

Quan vaig visitar el lloc em va sobtar la contraposició d’espais buits i d’espais plens quehi podíem trobar.

En una mateixa zona hi havia espais on es concentrava molta gent i en altres, en canvi(tot i ser concebuts per a que la gent hi anés) s’hi trobàvem completament deserts. Encontraposició a això, hi havia llocs sense cap activitat planificada però que els ciutadansels hi havien trobat un ús; un exemple d’aquest cas és el pàrquing proper al solar delnostre projecte.

Volia doncs, pel que m’aportava el lloc, experimentar amb aquesta idea de buit i ple, idea que ja havia estat experimentada per altres arquitectes.

Per arribar a la solució final vaig estar provant diferents formes d’aconseguir aquesta porositat tant buscada des d’un primer moment. Per “veure” això d’una forma més materialitzada vaig decidir realitzar tres maquetes que tenien el mateix origen però cadascuna es desenvolupava d’una manera diferent. La primera basa la seva morfologia amb els buits i els plens. Com veiem a les imatges, aquests s’aprecien fàcilment.

Les diferents plantes podien estar modulades i anant-se repetint cada “x” temps o podien ser totes diferents entre si segons les necessitats en cada cas però sempre dins d’una pauta preestablerta.

Aquest sistema em permetia dividir cada planta amb mòduls de 7 x 7. i en alguns casos aquests mòduls estarien buits i en altres casos plens.

La segona idea manifestava l’entusiasme per fer un edifici que estes governat pel dinamisme. Es tractava d’un simple prisma el qual havia patit retranquejos més o menys profunds, algun dels quals sobrepassava la profunditat que tenia l’edifici donant lloc així a un punt de permeabilitat.

Finalment, la tercera idea basava la composició del bloc amb la permeabilitat d’una forma molt accentuada. El gest de “no voler-se imposar totalment com una barrera visual” és el que feia que estes format per un conjunt de buits i plens. No volia construir un edifici que actués com una pantalla gegant. Per tant, aquest en alguns punts es desmaterialitzava i fins i tot, en alguns casos, a través dels buits podem veure més enllà de l’edifici en si.

PROJECTE FINAL DE CARRERA. ETSAB

Centre de Recerca Agroalimentari. Castelldefels.

Línia: Alfons Soldevila

Any: 2009

Autora: Cristina Bestratén del Pino

EMPLAÇAMENT:

L’edifici es troba situat entre Gavà i Viladecans, on comença el Parc Agrari del Delta del Llobregat. Es tracta d’un punt ben comunicat amb l’autopista, la carretera local, el nucli urbà i l’estació de tren, a la qual es pot arribar caminant. Concretament el sud-est de la parcel.la limita amb l’autopista C-32, al nord-oest amb la via ferroviària i al sud-oest amb l’Avinguda de l’Agricultura. Com si l’avinguda invoques la construcció d’un edifici dirigit cap al món d’aquest sector terciari, l’agricultura, jo proposo un centre de recerca agroalimentari.

El projecte es posiciona clarament de cara al món agrari i pretén ajudar a la seva promoció i conservació. També busca contribuir a la modernització i desenvolupament del sector.

INTEGRACIÓ:

Tal i com es podrà veure als plànols i a les imatges del projecte és un edifici totalment integrat al seu entorn.

Es podria definir com un edifici topogràfic, ja que crea una nova topografia al mateix temps q s’incorpora a l’actual, és un edifici creat des de la seva pròpia essència. No pretén ser protagonista de res. No vol actuar com una barrera. No divideix, no separa. Tot ell sorgeix com una escletxa en el terreny que desplaça els camps de correu que allí hi havia, a sobre d’ell. Per a que puguin seguir sent cultivats, aquest cop, amb una finalitat més analítica. I dic més analítica ja que aquest edifici té la finalitat d’investigar els productes provinents dels camps i per a realitzar la seva tasca necessita tenir al seu abast camps de cultiu on poder experimentar. Així doncs, els camps que hi ha sobre la seva coberta, seran els llocs de treball.

El meu projecte, a més a més, està dotat d’un sistema de recollida d’aigües provinents de la pluja. Aprofitant la pendent de les cobertes l’aigua arriba per escorrentia i canalització a uns dipòsits que integra l’edifici central, on queda emmagatzemada. Quan es necessita l’ aigua per al reg, aquesta aigua és bombejada fins a les parcel.les de la coberta.

Els camps no s’abastiran exclusivament de l’aigua recollida en aquests dipòsits sinó també de l’aigua provinent d’una riera que passa a la vora del meu edifici. Actualment la riera està coberta i desviada fins a la riera de Sant Climent i unes comportes regulen el pas de l’aigua en cassos de possible desbordament d’aquesta segona. Jo no proposo que la riera novament recuperi el seu curs natural, sinó que col.loco una altra comporta, a 237m de l’actual per obtenir una mena de pantà que em permeti disposa d’una reserva d’aigua en cas de sequera.

PROGRAMA:

El Centre de Recerca Agroalimentari incorpora als seus programa laboratoris de diferents dimensions situats a la planta primera i segona. Als laboratoris es realitzaran assajos interlaboratoris i es tractaran diferents temes de recerca, des de seguiments agronòmics i fitopatològics, fins a qualitatius. Als “laboratoris bruts”, uns altres tipus de laboratoris dels quals disposa el centre es realitzarà la molta del gra, es tractarà amb podrits, amb males olors, amb plagues… amb tot un conjunt d’elements que podrien malmetre les mostres dels aliments que es manipulen als altres laboratoris. Davant de cada laboratori brut hi trobem una estança d’emmagatzematge per guardar carretons, caixes, sacs, pales, petites eines del camp, així com també la recol.lecta dels productes que s’han recollit al camp. 

Aquestes estances i els laboratoris bruts s’ubiquen justament al davant dels accessos de les rampes exteriors que comuniquen l’interior de l’edifici amb la coberta, per facilitar el trasllat dels aliments i no interferir amb la circulació interior.

A la planta baixa, es situen els elements de caràcter més públic com el bar-restaurant i una sala d’actes, on es realitzaran jornades tècniques i conferències. I una zona més privada, on s’ubiquen els despatxos i l’administració. La planta baixa també alberga una zona d’exposició i una petita sala de reunions de caire més intern per realitzar xerrades i taules rodones entre els treballadors del mateix centre. 

El centre disposa també d’una biblioteca i un arxiu per facilitar informació.

Els banys, la cuina i el magatzem per a maquinària agrícola, juntament amb l’espai reservat a cada planta per a les instal.lacions, complementen el programa intern de l’edifici.

El programa extern està compost pel pàrquing dels treballadors i dels visitants que es situa al llarg de la façana principal. 

Finalment, els camps de cultiu de sobre la coberta, defineixen la resta del programa d’aquest Centre de Recerca Agroalimentari.

PROJECTE ACADÈMIC. ETSAB

Edifici d’habitatge i oficines a la plaça de les Glòries. Barcelona.

Any: 2009

Autora: Cristina Bestratén del Pino
 

A l’hora de realitzar aquest projecte he volgut apostar des del principi per la simplicitat però, al mateix temps, per la complexitat. Aquests dos termes tant oposats entre ells, se’ns presenten molts cops junts en el dia a dia que vivim, perquè moltes vegades allò que a simple vista ens pot semblar molt complicat, dificultós, fins i tot caòtic, té al darrera un ordre preestablert, un origen més senzill del que ens podem imaginar.

Seguint aquestes intencions, el meu edifici està conformat a mode de “mikado”, on l’aparent inestabilitat, la longitud de les peces i la seva col·locació, donen aquesta sensació de dinamisme a un edifici que el que pretén és mantenir-se, com el joc del mikado, en l’equilibri.

Per a parlar de simplicitat hem de mirar la disposició dels habitatges dins de les plantes. Concretament quatre vivendes per planta de diferent superfície, segons on s’ubiquin.

Aquestes vivendes es van repetint planta a planta però no sempre ho realitzen de la mateixa manera. Un eix de simetria físic (el nucli d’escales i ascensor) és el que s’encarrega de que les plantes vagin alternant-se o apilant-se, segons el cas. I com que aquestes no són ortogonals, la seva agrupació permet que la façana interior sigui dinàmica, que regni el moviment.

La façana exterior, en canvi s’ajusta al compliment de la normativa pel que fa a la alineació de la façana. Així doncs, d’una planta única obtenim una riquesa d’alçat, d’una planta senzilla esdevé un alçat complex.

A més a més de les plantes, els habitatges que hi ha en cada una d’elles també aposten per la simplicitat. Tots ells estan compostos per un menjador central (amb il·luminació a banda i banda) i les diferents estances es disposen al seu voltant.

L’espai del bany-habitació doble-canviador, es va repetint a totes les vivendes. La disposició de la cuina, també. Potser podríem parlar d’una fabricació “industrial” d’aquets elements ja que sempre són els mateixos i l’únic que canvia és la forma d’agregar-los. Segons l’agregació d’aquestes peces obtinc habitatges més grans o més petits i aprofitant la no-alineació de la façana interior amb l’exterior, he fet coincidir les zones més àmplies de la planta per a ubicar els habitatges de més de dues persones ja que d’aquesta manera els espais “buits” de la sala d’estar i el menjador queden més amplis en les vivendes que estant habitades per més persones i que probablement necessitaran més superfície per als espais comuns.

Al bloc també es poden observar 3 peces que realitzen uns girs. Aquestes peces, que remarquen el canvi d’altura dels edificis veïns, alberguen espais comuns dels habitatges i espais comuns per a les oficines.

En el cas de la peça del bloc dels habitatges, aquesta conté una zona climatitzada de piscina comunitària, amb la possibilitat d’ampliar l’espai de descans a l’exterior si s’obren les correderes i s’utilitza la terrassa amb aquesta finalitat. També hi ha un espai interior de gimnàs i una sala semininterior polifuncional: cinema a la fresca, sala de ball, reunions de veïns, teatre…

Pel que fa aquestes peces en el bloc d’oficines tindríem una sala de conferències (un petit auditori),el qual és interior i un bar-cafeteria semi-interior, que servirà com a lloc d’espera als inicis de les conferències, a les mitges parts o al finalitzar-les.

Finalment a la penúltima planta ens trobem a el bar restaurant del bloc d’oficines, amb vistes al parc i a tot l’Eixample.

Els alçats estan tractats de forma molt senzilla. Volia conformar-los amb “la mínima expressió” i que els materials utilitzats es mostressin lliurement i fossin fàcils de detectar a la vista. Així doncs, únicament podem trobar la façana de mur cortina de vidre dividida per unes línies horitzontals, el forjat, de formigó in situ. I diluint-se a la vista, la barana, de vidre.

Finalment, dir que l’estructura també es basa amb aquests conceptes. A la façana principal s’aprecia l’ordre mitjançant l’alineació dels pilars però, a mesura que ens apropem a l’interior de l’illa, aquests van seguint paral·lels a la façana interior deixant algunes parts en voladiu. Per estabilitzar l’edifici, aquests voladius es veuen contrarrestats amb la força exercida pel nucli central i per l’augment del cantell del forjat de les plantes.

En els cassos de les peces singulars, una encavallada, unida al núcli central, permet que part de l’edifici sobrevoli l’espai del patí interior.